Quan una persona mor, la cultura emmudeix
A PROPÒSIT DEL TIO FERMÍN L’ALBARDER

Un emmudiment que avui encara pot ser cert en tota l’extensió de la frase en un determinat ambient rural, amb persones que pel context i formes de vida atresoren un ampli bagatge cultural, persones que per edat viuen o han viscut desgallonades del món digital, posseïdors, com hem dit, d’un saber heretat de generacions anteriors i augmentat al llarg de tota una vida, d’ací que parafrasejant a César-Javier Palacios podem dir que “cuando un anciano muere… es como si una biblioteca ardiera, pues con su desaparición se extingue la infinita sabiduría transmitida oralmente por sus antepasados.”

I encara que parlem de l’home ho fem en sentit general, referit a l’espècie humana, ací crec que no n’hi ha diferències entre l’home i la dona, tret de la “diversitat”, que sempre és enriquidora, de manera que quan les campanes parlen anunciant la mort d’una persona, la cultura d’un poble emmudeix. Per cert, i respecte del toc de campanes a morts, no sé si avanços com els d’anunciar-ho per ban o altra cosa diferent, han fet passar a millor vida aquell particular senyal dels bronzes que a les postres d’aquelles particulars notes indicava si el finat era home, dona o xiquet.

Probablement lo darrer artesà

I si el que hem dit val en general per a qualsevol persona, més ho ha de ser encara quan aquesta per la seua activitat i professió, ha exercit un treball d’aquells catalogats avui com de qualificat, això és, artesanal, com és l’ofici de l’albarderia en este cas, tan estretament relacionat, com no podia ser d’altra manera, amb les formes de vida rural, les de tota la vida fins fa unes poques dècades només. En conseqüència el tio Fermín, a més del comentat, era propietari també d’una cultura tradicional específica (nom d’eines i estris, aparells, tècniques de treballs, materials per al guarniment dels animals i dels carros…). I no dic jo que també fera o arreglara les típiques “avarques” o albargues, fetes de soles de roda de camió, un calçat rude, aspre i molt fort, adequat per a les dures tasques del camp i que, hivern o estiu, calçaven la majoria d’homes de la terra.

Oficis i activitats artesanals que per llei de vida desapareixen o es transformen sense que hagem fet, ni que siga poca cosa, per transmetre, conservar, o simplement donar a conéixer estos importants llegats personals, esta memoria viva; i ací confesse un fracàs propi, no debades tens pensades una sèrie d’entrevistes a persones determinades… però, ara çò, ara llò, vas deixant-ho, com sempre passa.

Bé, el cas és que d’estos oficis i activitats tradicionals ens han quedat rostolls a través dels nostres malnoms, així i només dels ja desapareguts, podria recordar ara el del col.laborador d’aquesta casa, l’“Esportiner”, o els de “Granerer”, “Sabater”, “Trinqueter”, “Emblaquinaora”, “Drapero”, “Vinagrero”, “Tramussero” “Llimonero”, “Botero”, “Esquilaor”, “Paeller”, “Mitger”, “Sobrestant”, “Pilotero”, “Aguasil”…

I ara, traspassat fa pocs dies el tio Fermín, ens queda per a la memòria el renom d’aquell ofici de l’albarderia destinat a la fabricació i adobament d’albardes, nom d’un producte (allò de la part pel tot), encara que també feien i arreglaven altres guarniments i aparells per a les bèsties i carros, d’on provenia també el nom més genèric de guarnicioner, guarnicionero en castellà, denominació que jo només coneixia perquè figurava en lletres grosses sobre el cartell d’una botiga que n’hi havia a l’entrada de Xàtiva per l’Albereda amb tot un penjat de guarniments que tenia de portes enfora. Ara de guarnició i guarniment se’n coneix per un plat o “entrant”.

Tampoc podem oblidar pel que fa a la denominació d’este ofici d’albarder, ni que siga per allò de la diversitat cultural, que entre els malnoms d’oficis desapareguts n’existeix un altre, “bastero”, no mencionat en la relació anterior, el qual, i segons els diccionaris serien equivalents, és a dir, que un bast i una albarda són el mateix producte. I així serà la cosa, però jo almenys li veia un ús diferenciat, el bast o sella era la que tenia més forma de cadira amb aquelles motllures prominents per a millor enganxar i tirar de carro, mentre que l’albarda, més simple i llisa, per a posar càrrega sobre el llom de l’animal. Encara que tampoc em feu massa cas vosaltres!

El tio Fermín

El coneixia com ens coneixem tots els veïns, i en aquest cas per ser quasi del veïnat, doblement si no em confonc, no debades davant de casa guardava alguns productes en representació o delegació potser d’alguna casa forana, d’aquells que als xiquets ens produeixen por i atracció alhora, a més de viure a prop, en una de les entrades del poble per a mi més transitada, igualment per veure animals collats a la seua façana, o per la meua activitat de “cartero” (encara que la paraula “activitat” ací és una exageració flagrant), però activitat que em donava entrada franca a les cases, unes cases aquelles on des de l’entrada, i per allò que havia de passar el carro i el matxo, ho veies quasi que tot, mentre que modernament a penes si passem la vista de l’inevitable rebedor amb el seu típic parament, arrimall o tauleta de dues, tres o quatre potes i l’inconfusible espill penjat.

No tenia el seu taller cap rètol o indicatiu a l’exterior, com cap altra activitat en tenia aleshores, això sí, comptava amb unes portes grans (o a mi m’ho semblaven aleshores) amb ventalles de vidre, diferent de la resta de cases, cosa que li donava la seua fesomia característica i, on només entraves, a l’enfront, tenia el seu banc de treball de fusta, i al darrere, arrimat a la paret, estants o posadors per a les eines i materials; Ara que de tot allò el que em resultava més atraient i recorde millor era la seua olor característica, aquella flaire intensa i amable que desprén l’ús d’un dels materials més nobles com és el cuir; aleshores els materials sintètics, ni quasi que el plàstic, no s’havien “inventat”. Traspassar per tant aquella llinda era una sensació plaent i agradívola que t’embolcallava els sentits.

Però, com tot en la vida s’acaba o es transforma les bèsties de quadra deixaren de ser imprescindibles per a l’home, transformades ara en mules mecàniques i tractors. Érem a les acaballes dels anys seixanta i aquella eclosió mecanitzadora feia de cada cop més innecessaris aquells guarniments. Allò tot just va coincidir, encara que no estic totalment al cap del carrer, amb la construcció de l’Alcoholera on s’hi va llogar el tio Fermín. El recorde amb la seua “mobilet” ara a la fàbrica després al bancal però, cap altra activitat va poder substituir aquella altra que li va donar renom: Albarder.

benavent, del Cartero