Sabia ja Cervantes que exposava el seu personatge a una batalla estèril, com no podia ser d’altra manera, enfrontant-se a gegants com els de la corrupció, la injustícia, la perversió, la violència, el frau, l’abús de poder… que no altra cosa eren aquells molins. I dic açò sense intenció de fer tal cosa nosaltres ací, que no ens arriba, altrament intentem desfer algun tort de la nostra història, ja que en tenim poca segons diuen, almenys que no ens en manlleven.

Una primera reflexió que ens ha provocat tota aquesta basarda fa referència explícita a l’evolució en el temps de la parròquia quartondina present en algunes entrades, textos o cròniques històriques on s’hi manifesta una cosa semblant i propera a aquesta que tot seguit anotarem ací, i que literalment diu: “Fue erigida en Vicaría en 1530 y filial de la de Luchente hasta 1902 en que fue ascendida a parroquia.”

I dit així tampoc és que siga un enunciat erroni en tota la seua extensió però, les interpretacions que se’n deriven potser són diverses i no totes adequades als fets viscuts, no debades de la seua lectura podríem concloure que en 1530 la nostra parròquia s’erigeix en vicaria i a partir d’ací i fins a l’any de 1902, traspassats que foren vora quatre segles, aquesta viu sota la tutela o és sufragània de la llutxentina. Molt gran molí veiem ací.

Diem açò perquè en 1530 concretament allò que visqueren els nostres avantpassats fou que el Papa atorgava al convent dels frares dominicans de Llutxent la rectoria de l’antiga baronia llutxentina, convertint-se el seu prior en el rector i encarregat de la cura d’ànimes de tots quatre pobles, càrrec que exerciria a través d’alguns dels seus frares els quals regentarien de manera delegada les vicaries locals, una situació que es perllongaria fins a 1835, en què amb l’exclaustració i expropiació dels ordes religiosos i la consegüent desaparició de la congregació dominicana d’aquestes terres, revertiria la situació eclesiàstica a l’estat anterior a 1530, salvant les distàncies.

Així doncs fins al 1835, i pel que coneixem, la parròquia quartondina era una vicaria sí, però de l’esmentat convent; un estat de les coses que a partir de la desamortització d’aquesta data ha de sofrir una forta sacsejada amb importants canvis pel que fa a l’organització espiritual, tal com arreplega el cronista de Llutxent fent referència al fet que el 1841 encara regentava aquella parròquia el rector de la Pobla del Duc, d’on podem pensar que la qüestió legal o canònica de la titularitat de les rectories de Quatretonda, Llutxent, Pinet i Benicolet que per butla papal pertanyia al convent, encara s’havia de resoldre.

El fet cert però, és que la parròquia quartondina, ara sí, i a partir d’algun moment posterior a 1835 passaria a ser filial, adscrita o vicaria de l’església llutxentina fins a l’“arreglo” parroquial de la diòcesi de València de 1902, que atorgava a la nostra parròquia la categoria de “curat o rectoria d’ascens de segona”. El fet que motivà aquesta situació de dependència eclesiàstica el desconeixem, més encara quan la vila Quatretondenca superava, i quasi que doblava també, en població i en producció la veïna vila de Llutxent, gaudint d’una estructura completa: temple amb casa Abadia i casa del Vicari. Una adscripció qualificada ja d’anòmala (la paraula és nostra), per Madoz en el seu diccionari de 1845, pràcticament del temps en què es dirimirien aquestes jurisdiccions espirituals, quan referint-se a Quatretonda diu: “Sería muy conveniente que esta vicaría se erigiese en curado de entrada, pues así lo convencen razones de justicia y conveniencia”.

Potser, i diem potser perquè no ho sabem, que la causa d’aquesta dependència arranque d’aquella jurisdicció espiritual mancomunada exercida pels frares dominicans sobre tots quatre pobles d’ençà d’aquell llunyà 1530, una jurisdicció que en aquells primers anys de la dècada dels quaranta de fa quasi que dos-cents anys i arran de l’exclaustració, podria haver passat directament des del convent a la veïna parròquia de Llutxent. Pot ser això o d’altres coses més.

Només és un pensar, tal vegada també tort.

benavent