La dañina moda de amontonar piedras irrumpe en el Montgó

Los turistas remueven muros tradicionales y el suelo que ardió en 2014 para levantar las “esculturas”

Alfons Padilla 04.05.2017 | 17:27

Los biólogos y ecologistas han puesto el grito en el cielo en las Islas Baleares por la moda de “transformar” paisajes naturales con montoncitos de piedra. Los turistas se empeñan en dejar su impronta. Y no saben que remover los suelos provoca erosión y daños en la microfauna (insectos e invertebrados). Pues bien, esa moda también ha llegado con fuerza a la Marina Alta y, en concreto, al parque natural del Montgó.

La senda que baja desde la Plana de Xàbia a la Cova Tallada está salpicada de esas torrecitas de piedra. Los turistas han removido incluso muros tradicionales de piedra en seco para hacerse con pedruscos a su gusto. También los rebuscan en suelos que todavía se están recuperando del incendio que en septiembre de 2014 calcinó 444 hectáreas del Montgó. Ese furor por levantar montoncitos que se quieren hacer pasar por telúricos (es una moda importada de otras culturas) está alterando el paisaje de esta planicie del parque natural del Montgó. Los turistas incluso cuelgan piedras de algunos árboles que quedaron carbonizados por el fuego en un giro a esta moda de las “esculturas” líticas un pelín tétrico.

Con todo, ya hace años que en algunos espacios de singular belleza paisajística de la Marina Alta se ven estas torrecitas de piedra. En la senda que enlaza la cala del Moraig y la del Llebeig, en un espectacular tramo litoral de acantilados del Poble Nou de Benitatxell, algunos excursionistas también se han entretenido amontonando piedras.

Esta reciente moda nada tiene que ver con la tradición antigua de marcar con mojones las sendas de la Marina Alta.

En un curt termini de temps és la segona vegada que llig una notícia d’aquesta índole, aquesta concretament que he copiat dalt és de l’edició digital del periòdic Levante de fa uns pocs dies, encara que llegida per mi ahir mateix, i pel que es veu i sembla és una activitat, per dir-ho així, que està adquirint símptomes alarmants segons els entesos en els camps apuntats, que no sé si qualificar de plaga, però d’aleshores ençà que vaig fixant-me i en alguna passejada de País, de fora terme, m’he adonat que aquest nou costum és real.

Jo ho desconec, dic de les conseqüències que comporta, i supose que com totes les coses, o millor dit moltes de les coses que fem, tot depén de l’ús i abús que se’n faça d’aquesta pràctica, fet aquest que si es posa en relació o té lloc en una senda d’aquelles molt conegudes i transitades, diguem-ne que serà fàcil pensar els resultats que s’obtindran d’aquesta moda (demà convertida ja en tradició).

Ho desconeixia totalment, dic de la problemàtica i conseqüències negatives que se’n deriven segons s’apunta, perquè de fa molt de temps que tinc vistes aquestes poblacions pètries, lloses i pedrots plantats de punta o formant un xicotet molló a casa nostra, concretament en el trànsit que discorre per la senda que va del pou de Jesusito a l’alteró de l’Àliga, zona on s’hi destaquen d’allò més bé per tractar-se d’un admirable roquissal, nu de terra i vegetació que fan el lloc alamon fotogènic.

Sempre m’ha agradat de vore-ho quan he trascolejat per aquell indret, i asseguraria que ja són anys de plantar pedres allí –tampoc ho sé del cert el temps que fa- però ho he trobat simpàtic, entre d’altres coses perquè endinsats en plena natura, aquests rostolls de l’activitat humana, de la natura humanitzada (en el bon sentit de la paraula, és clar), ens fan companyia, bé siguen aquests xicotets mollons moderns, o l’enderroc d’una antiga caseta o barraca de pedra, un marge de pedra seca o un “cucó”… Tot d’elements fets i construïts “de i amb” la natura, que d’alguna manera et fan sentir que allí han estat i passat altres abans que tu i jo hi passàrem,

Darrerament, i de no fa ja tant de temps, n’he començat a vore d’aquestes xicotetes construccions a altres llocs del terme, en plena serra, pel pla de Penya o dels Falaguerals exactament, poques encara, val a dir. I encara que no podem determinar com evolucionarà bé podem pensar que es tracta d’una tendència encara de pujada, no debades va unida a aquell desig tan humà del “jo vaig estar ací”, al desig de deixar la nostra petjada, i a fer el que fa “el ramat”, d’on entenc l’alarma dels especialistes.

No en sabia, per falta de formació o de sensibilitat temàtica, dels mals apuntats al text informatiu però és fàcil adonar-se’n que, si la pràctica augmenta exponencialment, a més a més dels danys per a la vida, podem caure en allò de “desvestir un sant per vestir-ne un altre”, és a dir, que si pedra a pedra, roc a roc, desfem alguna antiga sospedrada, una caseta o barraca, ni que estiga mig o totalment enderrocada o, qualsevol altre tipus de construcció del passat, d’això ja no en diré simpatia, a més que no tenim cap dret ni legal, ni moral.

benavent