Sé de tres persones, almenys, que estan interessades en saber com quedà l’assumpte de “la patria chica” de Don Pelayo. Com em vaig comprometre en continuar contant el viatge a la Cantabria ací teniu la segona part.

Aquelles terres del nord tenen fama de gaudir de bona cuina i no ens resultà difícil trobar un restaurant que el preu fóra assequible per la nostra butxaca i el menú es veia abellidor. Jo no sóc de bon menjar i de fetiller me’n sobra per a donar i vendre, si bé res té que veure amb la historia que ens ocupa perquè, benvolgut lector, tu tindràs altres preocupacions al cap més importants que per anar sabent si el que escriu és més rar que veure a Heidi ballant sevillanes.

Durant la sobretaula estiguérem el de Corbera i jo intentant arreglar el món. Tanmateix ja sabíem que era difícil perquè entre altres raons arribaren a la conclusió que açò no n’hi ha qui ho arregle. Que vist l’esdevenir des que es tenen notícies de l’home sobre la Terra sembla que el comportament d’aquest mamífer és cíclic, que si canviem l’escenari i els personatges la comèdia que interpreta sempre és la mateixa.

—Tu has oït a la senyoreta Rottenmeier amb la que hem estat parlant fa uns moments? 

—Sí amic, i estava començant a cansar-me del sermó que ens ha endinsat.

—Jo em referia a què aquesta institutriu, eixida de la sèrie de televisió, no sé si s’adona que el que ens ha contat de la Cava, el comte Julian i don Rodrigo, se sembla tant a allò del final dels reis i l’adveniment de la República a Roma que jo sempre he estat convençut que els primers cronistes cristians coneixien el perquè del canvi tan dràstic de sistema de govern i només tingueren que copiar-ho transformant, clar, els personatges.

—Ara que ho dius, pot ser. Si bé Lucrecia va preferir que se la feren abans de què la matara el fill de Tarquini el Superb i sentir-se deshonrada per l’argúcia amb que l’havia amenaçà el malparit de què si no el deixava sucar aconseguiria que tothom creguera que l’havia pillat fent-ho amb un esclau.

—Era molt important l’honra per als romans, tant ho era que després d’haver-li-ho contat al marit i a son pare només en veure’ls…, es va suïcidar clavant-se un punyal.

—Florinda la Cava sembla que no es va suicidar; aguantà les envestides del rei Rodrigo però li ho va fer saber a son pare don Julian i el comte de Ceuta per venjança facilità als moros les embarcacions i tropes perquè pogueren passar l’estret.

—La “Cava” era com anomenaven els sarraïns a la xicona, que en la seua llengua significa “mala dona”, així que: “cuando el rio suena, agua lleva”. Perquè sabràs que la primera vegada que el rei la va veure fou prenent les aigües amb unes amigues i ja pots imaginar que anirien fluixetes de roba.

—Tu a la teua.

—Helena de Troia, Lucrecia, Florinda, Europa, Plèiades…  

—Pots dir-me per què sempre ficaven a una femella com inici de conflictes?

—Vols un altre café?

—No, gràcies.

—Boret, ja que li has parlat a la Emer d’Ignasi Olagüe i d’invasors els pocs que en vingueren, no t’oblides que arramblar amb tota la península els costà huit-cents dies i recuperar-la hui-cents anys que, contant a pams i no a vares, vol dir que cada dia de passeig moro valgué per un any  d’esforç cristià.

—Ens han fet veure durant segles una versió de pel·lícula de Hollywood, amb cavalls i exèrcits  creuant el nord d’Àfrica sense cap tipus de problemes, com qui va de desfilada. Que li conten a Rommel  i el seu Afrika Corps  com se les passà. Em diràs tu a mi que els àrabs tenien tants mitjans militars com per anar comparant-los amb els dels alemanys? L’historiador Olagüe manté que fou l’arrianisme dels visigots, l’analfabetisme i paganisme de la població, el desert que avançava des de l’est cap a l’oest amb rapidesa i la poligàmia que permetia tenir més fills per poder treballar la terra (prole, et sona?), tots plegats foren, entre altres, els condicionants principals que ajudaren a què fins ben entrat el segle IX encara no es tenia clar pels habitants hispans  de què s’estava produint un canvi religiós. En un viatge que per aquell segle feu san Eulogi —bisbe de Còrdova— a la cort de Pamplona, tornà a sa casa dient que allà pel nord li havien dit que en les terres del sud hi havia un moviment heretge que no era cristià.

—Sí, he llegit a l’Olagüe i els historiadors oficials no estan molt d’acord amb les seues teories, tot i que tal i com les argumenta són prou creïbles. El llibre que va escriure fou publicat a França primer. A Espanya per la Fundació Juan March allà pel 1974 i prou després reeditat per la Junta d’Andalusia al 2006. Sembla que tingué un gran ressò malgrat el preu.

—El que sí sabem, només aprofundir una mica en aquests escrits de gent heterodoxa, és que la historia l’escriu el que guanya. La verdadera islamització dels hispans comença amb Abderrahman I.

»La convivència entre islamitzats i cristians durant l’Alta Edat Mitjana té anècdotes curioses que ens mostren com s’entenia i convivia aquella gent. La reina Toda Aznar de Pamplona viatjà l’any 958 a Còrdova junt amb el seu nét el rei Sancho I de Lleó (Sancho el Gordo dels llibres de l’escola d’abans), que havia sigut destronat. Anava a demanar-li ajuda al seu nebot, el Califa Abderrahman III, perquè li ajudara a recuperar al nét el regne lleonès i alhora que li alleugeriren els metges cordovesos (està escrit que el galènic fou un jueu) uns quants quilos de carn al real xicon. I conten que les dues coses les varen aconseguir els andalusos.

Volguera parlar del Providencialisme imperant aleshores. Aquella gent estava convençuda de què tot el que passa al món i més si cal als homes (i dones) té un perquè i que eixe perquè és motivat pel comportament del que mana en cada moment i que Déu premia o castiga en funció d’aquest. La Ermessenda i la seua manera de parlar sembla que aquesta dona és vinguda directament del segle IX o X i creu a la lletra que pel mal comportament de Witiza, don Rodrigo i el bisbe Oppa esdevingué la invasió sarraïna i que Pelayo (722) i Alfons III (al 866 poc més o menys) foren els que iniciaren la salvació de la Hispania gòtica.

Sí, volguera seguir, però… No en teniu prou per hui?

Si bé potser que com s’ha tingut el dia del Llibre algú n’haja comprat que tracte de tot açò i podria refutar el que anem dient. Tant de bo!

Val, deixem a Pelayo i la sua pàtria per a una tercera entrega. Si voleu, clar!