No sé amics, amb tantes coses com tenim al davant per resoldre en aquesta Espanya del Senyor, ara ve un programa de televisió nacional i la que ha armat! Resulta que un personatge prou popular diu en una entrevista que hi li feien que el rei don Pelayo, sí, eixe de Covadonga que ens contaren a l’escola als que anàrem en temps antic —no sé jo si a hores d’ara això de la Reconquista encara està ficat als llibres perquè ho estudien els col·legials— pues el senyor avantdit ha proclamat sense cap rubor que resulta que aquest rei tan conegut i guanyador de batalles sense gran esforç —perquè la morisma (uns 160.000 guerrers més o menys) abans d’atacar als cristians que estaven dins d’una cova allà dalt amagats, veia com les pedres i fletxes que tiraven cap amunt tornaven a caure sobre ells i recelant-se el temporal i el desastre en què anava a acabar l’atac, se’n va fugir cametes al cul pel camí que  se n’havien fet amb la intenció  d’anar a conquerir les poques terres cristianes que encara en quedaven lliures a l’Iberia i, com aquell que pot i té l’espasa més llarga, vol anar, i amb gana anà a cobrar impostos als muntanyesos que vivien pels límits del nord peninsular…— ja m’he perdut…, continuaré: anava dient que el rei primer de l’era post gòtica l’entrevistat televisiu tingué la barra de dir que no és nascut a les Asturies, com és de raó, sinó que és natural de la vall de Liébana (Cantabria), i perquè no en quede cap dubte continuà el de la tele asseverant que el Pelayo vingué al món en un poble anomenat Cosgaya, que està prop del monte de la Calavera on un ós molt cabrejat va fer a trossos a Favila —o Fafila, no li fa ara—, eixe xicot fill del famós Don que ens ocupa; diuen les males llengües que, com son pare ja s’havia llevat de damunt als invasors africans, no tenia res que fer el jove rei i es dedicava a caçar animals com li cal i és costum inveterada de qualsevol monorca de les cròniques que estan als llibres de l’antiga historia d’abans. És de tothom conegut que al costat del poble —que diu l’entrevistat que és el de son pare, el del rei primer clar— estan los Llanos i el monte Subiedes on 63.000 guerrers de la morisma que anaven de retirada després del desastre covadonquí, els asturs o els càntabres —que ací ve part de la disputa—, se’ls feren a tots no deixant estaca en paret. La crònica Alfonsina (versió Rotense) afegís que en castic per la maldat dels caldeus, els cingles de la immensa serralada càntabra, que per allà són de Pala i Foguejà, solsiren i se’n vingueren avall deixant soterrats als baixos d’un gran toll de cudols que embravits queien damunt dels sarraïns. Es pot constatar aquest fet tan benefactor per a allò que li vindria després a la perduda Hispania visigòtica que, a hores d’ara i en els anys de sequera, encara es poden veure entre la pedrera del riu algun que altre cadàver i també armes de guerra dels fugitius nord-africans.

Sé que després d’aquesta explicació tan concisa i clara us hauré situat perfectament a l’època i als indrets que són la base de problema tan important i transcendental que està trastocant a les Asturies i a les Càntabres perquè algú vol canviar, no se sap per què, veritats pàtries que són per se: permanents i inalterables!

No conforme amb les explicacions que del dilema es pot llegir a l’internés, i més clar si s’entra al guguel, per si de cas no trobava raó verdadera ho vaig voler comentar amb l’amic de Corbera, que de tot sap un muntó, i em va dir que ell coneixia en Potes a un savi molt docte amb lo tocant del passat hispà romà, el món visigot i la pèrdua d’Hispània a l’any 711, i que si volia podíem anar-nos-en a la comarca de Lièbana i el savi don Miquel Àngel, amic seu d’estudis en Comillas, ens ho deixaria clar. Com a mi m’agraden els romanços històrics, cap al país muntanyenc allà que se n’anarem els dos conduint el de Corbera un vetust vehicle “dos cavalls” que encara en té i que se’l conserva com una peça de museu.

Arribarem a los Picos d’Europa esgotats i sense alé després de creuer mitja Espanya i no deixant de passar, com és de llei, pel poble de Madrit. El tal don Miquel Àngel no hi estava a Potes, tenia coses que fer a Santander i ens deixà com a persona de contacte a una xicona una mica madureta, una d’eixes que en veure-les ja saps que no guanyaran mai ningun concurs de “mis”, o com es diga, però de doña Brígida, la “hermana” que tenia a l’escola de cagons quan jo era menut, era talment una escopinya d’aquesta. Demane perdó per no ser políticament correcte amb la parla escrita. La Ermessenda (la Emer per als amics), que és com li deien a la interfecta, només veure’ns, i sense les presentacions de rigor, ens arreà la següent filípica :

—Quisiera decirles señores levantinos que, para poder entender como es debido el asunto del cual han venido a conocer, yo tengo la obligación de explicarles cómo se gestó la pérdida de España y quién fue el culpable directo del desastre y destrozo al que se vio abocada la nación goda y del cual no se pudo recomponer hasta que los Reyes Católicos, Isabel de Castilla y Fernando de Aragón, como muy bien espero que sabrán ustedes, comenzaron ambos dos a cimentar de nuevo el maravilloso país que disfrutamos y que nos da cobijo. Afortunadamente podemos estar orgullosos de la gesta que comenzó aquí, en esta mi tierra i, además, sepan los naturales de por allá del Levante, que no sucumbirá nunca el extraordinario edificio que se construyó mientras todos nosotros seamos capaces de mantener los sublimes principios que tan sabiamente dejaron en herencia los insignes egregios que nos precedieron. Desgraciadamente la lujuria…, sí señores, no se extrañen que hable de ese pecado que tanto ha perdido a naciones enteras por culpa de ceder sus gobernantes a la tentación de la carne que, el diablo, ese sin par enemigo del hombre, sabe manipular como nadie a este ser que fue creado del barro de la tierra, haciéndole perder el sentido ese dueño del Averno, el maldito Satanás, y acabar desdichadamente actuando sin control y como un loco de atar.

Ens hem mirat els dos amics ficant cara de no sé què i ens hem dit, sense pronunciar cap paraula, que acabem de tornar a viure part d’aquells exercicis espirituals que els jesuïtes tan aficionats eren d’endinsar-nos. En peus encara, i més tesos que la canya de la doctrina, deixàrem que, per educació primer, acabara l’exaltada dissertació i també després esperar a saber per on ens eixia aquell espècimen d’ésser humà.

 —Como les iba diciendo, por aquel siglo VIII  y durante el reinado de Don Rodrigo, gobernaba en Ceuta el conde don Julián, el cual tenía una hija llamada Florinda, moza de buen ver, que por su belleza era la admiración de la plaza. Su padre la envió a la Corte de Toletum para que recibiera esmerada educación. El rey, que era un mujeriego empedernido, quedó prendado de la muchacha en cuanto la vio y con instinto de hombre, más que de poder regio, comenzó sin freno alguno el galanteo hasta que la desdichada sucumbió al forcejeo al que estaba siendo sometida.

—Disculpe mi interrupción, pero el Romancero Español dice “que fue gusto compartido” y más adelante añade que “Florinda perdió su flor y el rey padeció castigo”.

—No señor sabelotodo, Don Rodrigo logró yacer con ella bajo promesa de matrimonio, pero no cumplió lo prometido. No dudo que conocerá también lo que dicen las crónicas: “de la pérdida de España fue aquí funesto principio…”

—Pues no, ¿sabe?, es que yo nací en el Mediterráneo…

—Se les nota. ¿Pueden decirme cuales son los estudios que cursaron y los títulos universitarios que han llegado a alcanzar?

—No es costumbre mía ir presumiendo de saberes, si bien, y por deferencia a la amistad que une a mi amigo con don Miquel Àngel le puedo decir que soy Profesor Músico de la Unión Musical de Valencia.

—Ya me lo temía, muy jaraneros. ¿Y usted que está sin decir palabra desde que ha venido?

—Experto en Filología —Li ha contestat el de Corbera.

—Estoy segura que no será Hispánica.

—Pues se equivoca, conozco a la perfección las dos principales lenguas hijas del latín que se hablan en la península Ibérica.

 

—Me lo imaginaba porque entre los dos no les he oído en ningún momento departir en cristiano. Una muestra de poca crianza hablar lenguaje que no entiende el interlocutor.

—Señora Emer…

—Doña Emersenda, ¡dirá!

—¿Usted entiende el lenguaje de la tierra Vascona?

—No es hija del latín…

—Razón de peso, sí… 

—Debo decirles que a estas horas tengo por costumbre acercarme a casa y comer. Ustedes pueden buscar cualquier restaurante, yo les recomiendo el que está al lado de la torre del Infantado. A las diecisiete horas les espero aquí. Sean puntuales.

—Permítame una última pregunta: ¿Cuántos hombres cree usted que cruzaron el estrecho en el año 711?

—A millares… Para conquistar toda España en tan poco tiempo, ¡ya me dirá usted!

—Ignacio Olagüe dice que no llegaban a diez mil y que…

—Sólo me faltaba mentar a Olagüe… Hasta luego…

 I la Emer se n’ha anat tota estarrufà.

Podria seguir, però açò està fent-se massa llarg i crec que si voleu saber com va quedar l’enigma del naixement de Don Pelayo, el de Covadonga, us enviaré a QD la segona part de l’escrit.

A més: a vosaltres estic segur que la disputa regia sobre la pàtria xica del Pelayo us importa lo mateix que si la fórmula de l’àcid sulfúric és SO4H2 o SO2H4. Tot i que d’alguna cosa hem de parlar, no? Perquè com diuen per ahí: és bo, lícit i recreatiu eixir de tant en tant més enllà del limes.