Vull escriure sobre la Setmana Santa i no sé, qualsevol cosa que diga de segur que és una obvietat, que tot depèn de la manera que s’enfoque el plantejar-nos l’espectacle que al nostre país munten gran nombre de persones que, potser, i n’estic prou convençut, no ho fan sent conscients de què significa realment commemorar la passió i mort de Crist. És una festa, i com a tal el moment per deixar eixir una energia acumulada durant l’hivern i que ha estat pressionant sobre l’individu i com tot en aquest món físic, i psíquic, té que fugir-se’n de dins del recipient que l’ha ha tingut continguda durant temps perquè de lo contrari el faria esclatar. És una manera la celebració que tots coneixem d’entendre la demostració de sentiments que al meu parer són propis de l’ésser humà en la més primitiva prova de com manifesta eixa necessitat d’expulsar fora de si la força que pressiona amb un procés terapèutic consubstancial a la naturalesa del mamífer que som.

Contemplada la festa des d’un espai geogràfic meridional, com és aquest que veiem en aquestes latituds, pot tindre una explicació perquè el clima té una influència principal en nostre comportament. És difícil que en altres latituds de més al nord es manifeste de manera tan bulliciosa. Si bé, supose que com humans que ho són, aquells individus de països de temperatures més fredes no deixaran de tindre la vàlvula natural per poder expulsar de dins la pressió que de segur han de sentir. Sovint els mitjans de comunicació ens mostren el comportament prou salvatge dels seguidors aficionats dels equips de futbol, o de les festes descontrolades de què sovint fan gala, malauradament en gran nombre, a les zones d’oci del litoral de nostres platges.

M’he preguntat des de ben menut si la fe en creences religioses d’una persona n’hi ha que mostrar-les perquè els que teníem al nostre entorn en siguen conscients. No trobe resposta alguna. Si religió significa amarrar o lligar, o com també del llatí “respecte als déus”, l’ésser humà no necessita de manifestació externa per posseir eixe sentiment de manera íntima perquè aquest siga real i sincer sense necessitat de qualsevol altra demostració pública alguna. Tot i això, tradicions tan arrelades com aquestes manifestacions de la Pasqua, pense que s’han de preservar perquè a la fi no deixen de ser cultura d’un poble i, si aquesta s’esvaïx suplantada per altres costums que no n’aporten cap tipus de progrés en la comprensió del sentit del perquè de l’existència, més val que es deixe fluir la roda del temps.    

I ara, al proper diumenge: a rutllar la mona!