Benvolgut Josep Miquel Bausset:

Arran del seu article sobre ‘Evangelizar’ o ‘Evangelitzar’ li propose respectuosament un canvi de titular que s’ajuste més a allò que explica: ‘Evangelizar Colonizando’ o ‘Evangelitzar inculturitzant-se, integrant-se’. I ara, permeta’m un comentari des del reconeixement i estima que ens mereix:

Els seus constants articles en favor de la nostra llengua em rememora la veu del Baptista en el desert. Segur que espanten (o alerten) a més d’un. Però a l’hora de la veritat l’ignoren a vosté (a nosaltres) ‘dando la callada por respuesta’. Com si no anara amb ells la cosa. Silenci. Com si el problema no existira, amb actitud que els resulta més còmoda i eficaç. L’’Església valenciana’ a què es refereix, no existeix. Són Església castellana-espanyola A València, i amb aquesta mentalitat opera. Pel que respecta al que ens ocupa, és autista, antievangèlica, madrastra roín (segons algú  ha sentenciat). Fonamenta més en l’empar del poder ideològic afí la seua expansió i raó de ser que no en la força dels continguts del missatge i testimoni de Jesús. Crec (que em corregesquen si vaig equivocat) que no hi ha un sol poble valencianoparlant que no haja d’aparcar la seua llengua a la porta del temple a l’hora d’entrar-hi: té igual. Sense complexos.

És la seua manera d’ofrenar glòries a Espanya, de congratular-se amb ella, de cultivar i perpetuar-ne l’hegemonia i el domini sobre nosaltres. I ja no és qüestió del clergat només, sinó que ha acabat sent també la inèrcia del ramat pasturat, més envellit (començant per mi) i minso cada dia, el que es trobaria més a gust tornant abans al llatí, que encara conserva en ment, que no al valencià. Això hem esdevingut, tal com ens han pastat. Tant, que seria curiós de veure el resultat d’una consulta entre els fidels, començant pels que només utilitzen el valencià en la vida normal de sempre. Així les coses, el clergat valencià no té agalles ‘d’enfrontar-s’hi’. Som la collita del que han sembrat i conreat curosament. Ja, ni es plantegen allò tan senzill que haurien d’haver fet en el seu moment d’incorporar-lo gradualment. Quan era temps, sucursalistes-centralistes com els politics nostrats, els va faltar consciència, convicció i autoestima per la seua llengua i pel seu país. I continuen mancats de la més mínima dignitat i sensibilitat, sense ànim d’esmenar el seu pecat fet regla, institucionalitzat, indultat.

Apoderats oficialment pel cultiu del castellà i de l’’espanyolitat’ arreu de qualsevol població mitjanament important, incrementada a causa dels nouvinguts, sociològicament ens han preparat per a ser nosaltres qui ens integrem a ells, no a l’inrevés. Som nosaltres qui, ací, a casa nostra, ara i sempre, perquè parlem i o entenem dues llengues (la trampa del bilingüisme i cooficialitat), els hi hem de cedir el pas ‘per respete i educació’, autocensurant-nos, autoimmolant-nos, automenystenint-nos, autodesapareixent poc a poc. No seria cap problema, és més, és el que correspon sempre i quan es tracte de forasters o recent nouvinguts que realment no entenen l’idioma. Però no davant qualsevol veí del país, ni de tot aquell que viu permanent entre nosaltres des de l’’oficialitat’: policies, funcionaris, jutges, notaris o qualsevol administratiu del rang i lloc que ocupe o represente; treballadors i persones, siguen d’on siguen, vinguen d’on vinguen però que lliurement han triat incorporar-se entre nosaltres cercant assolir un millor futur amb ple dret (i deures).

Cooficialitat? Per a qui? Una trampa. Sofisma pur mentre només els valencianoparlants hi som obligats, la qual cosa ens enriqueix? No, per la manca de reciprocitat humiliant a què estem sotmesos. Per tot això, decididament, en aquests moments cal, per necessitat i justícia, revertir la situació actual que, amb tota intencionalitat i avantatges, treballa hegemònicament per reduir-nos a la mínima expressió, per substituir-nos.

No, no és que me n’haja passat o equivocat momentàniament d’adversaris, ni que vulga mesclar responsabilitats. El que passa és que mai no les he vistes separades en aquest país de poders endogàmics tan ben complementats per la mateixa causa, i tal com les presente. Per tant, tornant on erem, tractant de centrar-nos en el poder administratiu decisori eclesiàstic de cara al poble:  cal alguna cosa més que gestos i paraules: actitud. Convicció. Determinació. Atendre els ‘Signes dels Temps’ i aplicar la doctrina i recomanacions ‘d’aquell’… Vaticà II (potser estan esperant el III) sobre les llengües. Conec gent creient que, pel que ens ocupa, se’ls hi ha adreçat per escrit, explícitament, apostatant de la seua pertinença a aquest tipus d’Església. I molts més que, pel mateix, passen d’ella sense molestar-se en fer-ho. Són desercions i menyspreus en augment que haurien de lamentar enormement i interpel·lar-los. Potser des de més altura es veu diferent. I no podem deixar de preguntar-nos: què entenen, en aquesta qüestió i altres, per encarnar-se, inculturitzar-se, immergir-se en els problemes del món i les persones?

Jesús parlava arameu. Era la seua llengua. Possiblement relegada i minoritària, no ho sé. Tant se val. Pel que es veu això no li va restar autoritat, facultat per fer-se entendre ni eficàcia. Tot depén del testimoni del Ser. Personal i col·lectiu. Però, en principi, no deixa de ser una qüestió de coherència i dignitat.

Il·lustríssimes senyories, cardenal n’Antonio Cañizares, bisbes A València i resta de pressumptes implicats: amb respete degut i la consideració que ens mereixen, sense concessions: el valencià és la llengua dels valencians. EL VALENCIÀ ÉS EL MEU ARAMEU!