BonNadal2015

Açò que subscriuré a continuació ve a ser un pensar en veu alta i compartir el que, de la mateixa manera, com una interpel·lació, m’arriba d’altres persones des de la seua actitud de cerca per tal de bastir-se d’un criteri i una mentalitat renovada constantment.

Immersos en les celebracions nadalenques, amb l’intent d’implicar-m’hi, demane disculpes a qui corresponga, si és menester, pel meu atreviment d’abordar aquesta qüestió que en bona hora necessitaria pàgines senceres per tal d’esbrinar tot allò pretés i sobre el qual no m’atribuesc cap autoritat. Sobretot quan únicament aspire a fer quatre pinzellades. Només, i per tant, més a l’estil d’un Miró que suggereix, que no d’un Velázquez de perfils més definits i acabats. També he pensat, potser ingènuament, que malgrat no ser un tema d’interés general aparent, en el fons ningú no el bandeja, influïts com estem, creients o no, ‘practicants’ o no, per una cultura i tradició cristiana qüestionada i malmesa per mal testimoniada.

El fet religiós i, en conseqüència, les religions esdevingudes, naixen i se sustenten des dels principis de la humanitat en les pors. L’home, conforme va prenent consciència de si mateix i del seu entorn, és interpel·lat per totes les adversitats que pateix, que no domina ni en sap el perquè. Per a ell són forces tenebroses, hostils, que habiten en la foscor d’un més enllà que se li escapa. Vénen de part d’uns éssers superiors que capritxosament l’afecten. Llavors, convé d’establir ponts de comunicació, de bona relació amb ells, pactar una bona convivència, la no agressió: impotències, neguits, neurosis, pors ancestrals que encara subjauen davant tot allò que lesivament ens pot sobrevenir, els futurs incerts de cadascú, la mort… Qui pot ni imaginar-se els sofriments històricament patits, totes les conseqüències i càrregues potencials negatives d’infelicitat que arrosseguem amb elles i ens llasten la joia de viure sense ser-ne del tot conscients!

Nadal: Nadal és el principi de la inauguració de la Plenitud dels Temps, encarnat en la vida i missatge de Jesús. Ell és la resposta, l’alliberament de totes les pors que ens corquen. Ell és la Paraula que ens manifesta tot allò que mai l’home per si mateix no hauria arribat a somniar ni concebre: Déu ens estima. Déu és Amor. Déu és Amic. Déu és el seu Pare i també Pare nostre i, per tant, tothom, fills i germans engendrats per Ell. I anuncia: ‘Fora les pors!; el més enllà sóc Jo. La Llum, no les tenebres. L’Amor Infinit que us acull i espera. La plena realització de les vostres millors ànsies i desitjos. Mireu tot el que he creat en favor vostre. Gaudiu-ne. Confieu. Obriu els ulls del vostre esperit: “On mireu que no admireu”? El meu Temple no està ací o allà sinó que és a tot arreu on m’he derramat i sóc present; i especialment en vosaltres, destinataris del gra de mostassa, el meu Regne al vostre cor. Cultiveu-lo, feu-lo créixer i tastareu què significa la plenitud, la felicitat que cerqueu. No us en desentengueu. No en paralitzeu el creixement. No congeleu la vostra fe de pantalons curts de primera comunió penjats com un record a l’armari i que ja no serveix. Madureu, evolucioneu, creixeu. Repenseu-me, actualitzeu-me experiencialment cada dia i des de cada paraula dita de fa dos mil anys. Parleu-me amb confiança, amb la certesa de ser sempre escoltats. No necessite ritus, ni sacrificis, ni holocausts per arribar a mi i guanyar-me. Sóc gratuïtat absoluta. Només m’heu d’acceptar amb joia, confiar que així sóc, Jo. Que us estime a fons perdut i res no em farà desdir-me.’

Sintetitzant: el Déu de la religió ben organitzada està instal·lat en una espècie de Temple-Fortalesa pel bé del seu nom i prestigi que necessita ser defensat. La Meritocràcia és l’antesala principal d’accés als seus favors i comunicació amb Ell. Allí, de portes endins, tancades, despatxen i l’administren funcionaris i delegats seus. A ells se’ls han confiat les claus. I la Llei on intenten tancar l’Esperit i on el dimoni té assignat un lloc preferent assolint certa rellevància, movent-se amb manifesta llibertat i protagonisme.

Jesús, per tant, no fundà cap religió al menú ni a la carta. Ell l’ha trencada desmarcant-se de la seua dinàmica. I sentencia: ‘No he vingut a abolir la llei, sinó a donar-li plenitud”. Assolint-ne l’esperit, no la lletra. Ell és una invitació al seu seguiment, alliberats: Llum, Camí, Veritat, Vida… Tampoc no fundà cap Església. Ni llocs de culte. No dictà regles, ni normes. L’amor, la tendresa, la compassió ha de ser la mesura de tot i per a tothom en la nostra convivència. Deixant-nos transformar pel seu esperit, ser més humans. L’Església ‘esdevé’ constituïda com a tal, dins el cor de cada creient en Ell, des de la fe com a resposta personal i seguiment comunitari, units, intercomunicats, universalitzats com a Poble seu.

La religió ha estat i és l’esforç en tot allò que l’home ha inventat per tal d’acostar-se a Déu. La Fe és ‘l’invent’ que Déu disposa gratuïtament per aproximar-se a l’home. La religió sublima el sofriment. Jesús el rebutja i en haver-lo d’acceptar el que sublima és la coherència de la seua vida, la seua fidelitat, el seu Amor testimoniat per nosaltres.

L’home, en el seu esdevenir, cercant ser feliç, ‘fuig de les pors i va cap a les aspiracions’. El fet religiós encarna les pors. El Nadal, les aspiracions. Nadal, Jesús, és una ‘invitació a la llibertat de l’home per trobar-se amb l’Esperit de Déu’.

I al final, davant el Misteri, davant tan inabastable do gratuït de tot plegat, la nostra resposta: l’èxtasi meravellat, el sentit de la vida o l’absurd del buit del no-res.

Rafael Benavent